Publicació independent d’informació i opinió

Any 8

15 de febrer de 2014

20 de gener, un acte institucional
El 20 de gener no pot ser un dia que passi sense pena ni glòria, com ha estat el cas d’aquest
any. Sí, és cert que vam tenir tota una moguda a la plaça, gràcies al programa “Divendres”
de TV3, però això ha estat per pura casualitat, ben al marge de les programacions de la Festa
Major d’Hivern.
Perquè la cosa és aquesta. El dia 20 de gener és el dia que dóna origen a la Festa Major d’Hivern, perquè és el dia de Sant Sebastià, triat com a copatró de Viladecans pels nostres avantpassats en agraïment per haver-los alliberat de la pesta. I així, a partir d’un cert moment, van
fer que aquesta data esdevingués, durant segles, un punt de referència de la vida col·lectiva.
Ara, les coses són molt diferents de com eren en aquell moment inicial. En els sants hi creu
molta menys gent que llavors, i menys encara en les seves capacitats per aturar epidèmies.
Però és que celebrar aquesta data no comporta pas compartir aquestes creences. Comporta,
això, sí, creure en la nostra història col·lectiva i en els punts de referència que l’han marcada,
i comporta voler tenir personalitat com a ciutat, continuant aquests punts de referència històrics col·lectius. Amb el temps, les circumstàncies socials han portat a fer que el dia 20 ja no sigui festa laboral. I ara, la Festa Major d’Hivern es concentra en el cap de setmana més proper,
on han quallat ja actes com la Nit del Mamut o les projeccions a la façana de la Torre Modolell.
Però el dia 20 ha de continuar sent el dia 20. No serà festa laboral, però ha de continuar sent
una festa cívica, un punt de referència ciutadà. No costaria gens, per exemple, aquest dia,
celebrar cada any un “Pregó de Sant Sebastià” o un “Pregó d’Hivern”, acompanyat d’alguna
actuació més festiva. És cosa de pensar-hi, i si pot ser no només des de l’Ajuntament sinó involucrant-hi el teixit ciutadà. Que poder-se es pot, segur.

Sumari
2
3
4
5
6
7

Crisi, comerç, consum. Mercè Solé

8
9

Amb el català a l’escola no s’hi juga. Bàrbara Lligadas

Imatges que no volem perdre. Verónica Arasil
L’hort immens de Josep Pla. Josep Ginjaume
Ens acomiadem d’Antonio Calzada. Mònica Morales
L’Outlet i el comerç. Esteve Blanch
S.O.S. La Escola Mediterrània peligra! Padres y madres de la
Escola Mediterrània

Turista a Jordània, invasor de la història: Amman (i 2). José

Luis Atienza

10 Sí a la consulta, sí a la democràcia. Carles Lozano
11 L’Any Magdalena Modolell. Josep Lligadas
12 Dues excel·lents publicacions. Mercè Solé
12 Les catorze primeres rajoles. Rosa Piñol
13 La mirada aguda: Àguila calçada. Eio Ramon
14 Recerca històrica: Les apropiacions de terra per part de la

Col·lectivitat Agrícola de la CNT de Viladecans, 1936-1937.
Manuel Luengo

17 Històries viladecanenques: Ramón de Zabalo Zubiaurre,

Equip de redacció
Anna Besora
M. Carmen Castellano
Maria Comas
Josep Lligadas
Jaume Muns
Montserrat Pastor
Miguel de la Rubia
Mercè Solé
(els quals, tot sigui dit, no compartim
necessàriament les opinions que en
aquest butlletí es puguin expressar).
La distribució d’aquest butlletí es fa
per correu electrònic. Si no desitgeu rebre’l només cal que ens ho
comuniqueu. I si voleu que li enviem a un amic o amiga vostres, feunos arribar la seva adreça. Gràcies.
Si voleu enviar articles per publicar,
tingueu en compte que han d’anar
signats i no sobrepassar les 40 ratlles
o les 600 paraules. Els hauríem de
tenir abans del dia 8 de cada mes.

defensa dels fins (i 2). Andreu Comellas

El nostre correu electrònic:

àrab? Josep Campmany

El nostre bloc:
http://puntviladecans.blogspot.com

19 Conèixer Viladecans: La Torre Roja: un possible origen
21 La memòria en imatges: El Torrent Ballester, del 1977 al
2014. Jaume Muns

[email protected]

Segueix-nos al Facebook

http://puntviladecans.blogspot.com

Punt de trobada

74

[email protected]

Viladecans

D

iuen que la ignorància
és atrevida, i, en efecte, resulta una mica
agosarat que el Punt de
Trobada convoquéssim una taula
rodona per tractar un tema del
qual els membres de la redacció
no hi enteníem gens més enllà del
nostre paper de clients del comerç
local. Però ens hi vam posar, i així
ens trobàrem el passat 14 de gener
amb Esteve Blanc, president de la
Xarxa Comercial Viladecans, Ricard Caba, de la llibreria Els Nou
Rals, Josep Domènech, pagès, i
Carme Cruz Gimeno, regidora
de Comerç i Turisme de l’Ajuntament de Viladecans.
No deuríem ser els únics preocupats per la marxa del comerç,
perquè la sala es va omplir, encara
que potser hi havia més regidors i
tècnis municipals que no pas comerciants i pagesos, això que qui
al llarg de les intervencions va
plantejar més angoixa per la situació van ser els comerciants, mentre que la regidora va expressar
que les dades de Viladecans no
resultaven alarmants en el context
actual i en relació a d’altres poblacions de la comarca.
La veritat és que el Punt de Trobada
vam plantejar algunes qüestions
pel broc gros: ¿Per què en altres
ciutats del Baix Llobregat tira endavant un mercat de pagesos i a
Viladecans no? ¿Per què sempre
que posem el peu a Gavà en sortim convençuts –amb raó o sense– que s’hi compra millor que a
Viladecans? ¿En quines coses han
canviat els nostres hàbits de consum? ¿Com s’estan organitzant
els comerciants de Viladecans? A
Sant Climent, cireres; a Gavà, espàrrecs; al Prat, carxofes, ¿i a Viladecans?
I, sobretot, la pregunta: ¿Què podem fer entre tots per què el comerç local tiri endavant?
Perquè tots vam estar d’acord
que el comerç local és una forma
d’identitat de la ciutat, perquè

Crisi, comerç, consum
configura el nostre paisatge urbà
(i a l’inrevés: segons quin urbanisme compartimenta el comerç)
i, sobretot, el nostre veïnatge,
els nostres itineraris, passejades,
costums, relacions. Sense comerç,
deia en Ricard Caba, ens convertim en una ciutat dormitori.
Es van dir força coses. I alguns
dels assistents potser esperaven
(ai!) que d’allà en sortissin propostes i acords concrets i en deurien sortir decebuts tot i que a mi
em va resultar molt interessant el
que va sortir.
Malgrat les explicacions tècniques
que es van donar no em queda
gens clar per quin motiu no tenim
un mercat pagès que, com deia
una de les assistents, en altres localitats aconsegueix mobilitzar
moltes energies cap al comerç, el
lleure, la restauració, etc. Són un
misteri també les normes que, per
exemple, impedeixen que les fruites i verdures de Viladecans, un
cop han passat pel Born (perdó,
Mercabarna, aquest mercat global
que és un repte per als productes
locals), no puguin ser reconegudes com a productes de proximitat quan es venen a Viladecans
mateix.
Sembla que les tan amenaçades
(per Eurovegas) escarxofes dels
nostres camps ara podran ser reconegudes amb la denominació
“Escarxofa-Prat”, cosa que s’entén i que ha costat molt d’esforç,
però que va provocar l’estupor
de la concurrència. I també em va
quedar clar que disposem d’una
gran varietat de productes de
qualitat... tan gran que resulta difícil identificar Viladecans amb un
de sol. Algú va xiuxiuejar: xíndries? apis? Ja veurem.
Sobre el contenciós Gavà-Viladecans es va mantenir la divisió
d’opinions no tant sobre la qualitat del comerç sinó sobre com
l’ajuntament “mima” els comerços. Algú va reclamar una millora
de l’enllumenat –cosa que sempre

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 74 - Febrer 2014

impel·leix el personal a passejar
en l’entorn– i aquí l’Esteve Blanch
va explicar el munt d’iniciatives
d’animació que està emprenent la
xarxa comercial.
La regidora va posar l’accent en
les iniciatives de suport als emprenedors i la formació als comerços, perquè avui la forma de portar una botiga requereix un canvi
de sistema i de mentalitat considerables. I sembla que, segons
les enquestes, els homes i dones
de Viladecans estem més satisfets
avui amb el comerç local que no
pas anys enrere.
En Ricard Caba, proposava instaurar una moneda pròpia (una
iniciativa que du a terme una
ciutat com Bilbao per promoure
el comerç local). A mi se m’acut
com a mínim una proposta: ¿per
què no un receptari de cuina amb
productes dels nostres camps?
Identificar i posar en valor allò
que es cull a Viladecans no estaria
malament. Un altre dels assistents
es queixava que per Sant Sebastià
no hi havia cap activitat prevista, com si la Festa Major hagués
passat a millor vida. ¿I per què
no una activitat muntada pels comerciants? En fi, tot és posar-hi.
Mercè Solé

2

Imatges que no volem perdre

S

ec a la cadira. He d’escriure un article sobre
les dones, sobre el 8 de març, per al Punt
de Trobada. I em vénen moltes idees al cap
però, avui, sento que no tinc fluïdesa per
desenvolupar-ne cap. Penso en el retrocés que estem vivint en els drets sexuals i reproductius. Penso en el feminisme, com a lluita per garantir els
drets de les dones però, sobretot, com a moviment
que ha lluitat i lluita per garantir la igualtat d’oportunitats. Penso en els homes que volen trencar amb
el rol masculí que la societat els ha atribuït, amb
els homes que reconeixen les seves pors i treballen
per aprendre a gestionar les seves emocions. Penso
en la maternitat i en la no maternitat com a decisió
lliure...
I em vénen al cap imatges.
Recordo quan treballava amb joves fent xerrades de
sexualitat i afectivitat, i organitzant tallers de prevenció de relacions abusives. Són dones joves, amb
inquietuds, amb aspiracions acadèmiques i professionals, amb ganes de superar-se a si mateixes. Moltes dones joves però que creuen que “Crepúsculo”
és la millor història d’amor romàntic que ha existit.
Que disfressen tota aquesta càrrega amb un discurs
igualitari, però alhora, pateixen i se senten insatisfetes sense identificar ben bé per què. I recordo els
agraïments d’aquelles dones joves per haver generat un espai de confiança per poder tractar aquests
temes. I ara penso, tot el que elles em van ensenyar
a mi. I em fa molta ràbia que això es qüestioni i es
pugui perdre.
I recordo una de les primeres coses que vaig fer
com a regidora d’Igualtat. Em vaig llegir les valoracions d’un dels grups d’autoestima que es fa
des del Servei d’Informació i Atenció a les Dones
(SIAD). Dones de mitjana edat, amb històries de vi-

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 74 - Febrer 2014

des diferents. Dones que decideixen posar en valor
el que són, que decideixen buscar un espai en el seu
dia a dia per elles mateixes, per acceptar-se amb les
seves imperfeccions, i que decideixen aprendre a
reconèixer les seves necessitats i demanar que es
tinguin en compte. Dones valentes. I em fa molta
ràbia que això es qüestioni i es pugui perdre.
Aquestes són algunes de les moltes tasques que es
fan des del servei de joventut i des del programa de
polítiques d’Igualtat a nivell local. Una tasca que
es fa gràcies a moltes persones i professionals que
s’impliquen i que els apassiona la seva feina. Una
tasca que els municipis volem continuar fent, perquè la creiem necessària. Tasques i competències
que no volem que cap llei estatal ens prengui.
I m’adono que no he parlat del 8 de març... Ara,
amb el poc espai que em queda, només puc fer una
crida a totes les persones que creguin que aquesta
tasca és important. Faig una crida a sumar esforços
i a treballar conjuntament. La feina que queda per
fer es tanta que transcendeix que només ens en recordem d’un sol dia.
Verónica Arasil

3

L’hort immens de Josep Pla

D

e petit, a casa dels
avis, sempre m’havia
fixat en un dels pocs
llibres que decoraven
els prestatges del moble gran del
menjador. Dic “decoraven” perquè era estrictament així. Tots
dos venien de pagès i amb prou
feines havien anat a estudi. El
temps lliure el dedicaven a cuidar l’hort i les gallines, a caçar
espàrrecs, bolets, llenya... o a
descansar, que prou s’ho mereixien després de tants anys d’ajupir l’esquena.
Aquell llibre-objecte em resultava especial, per exclusiu, però fa
poc que vaig atansar-m’hi quan
va caure de nou a les meves
mans. La meva sorpresa va ser
descobrir que es tractava d’una
“Guia de Catalunya” de Josep
Pla amb fotografies de Francesc
Català-Roca. La crème de la crème, vaja. Als crèdits s’explica que
és una edició especial per a “la
Caixa” de 1978 amb el copyright
d’Edicions Destino, l’editorial
que va publicar l’obra completa
de l’escriptor empordanès.
Amb tota probabilitat el llibre
va ser un obsequi de l’entitat financera, un regal d’empresa, de
manera que la mateixa guia deu
adornar encara milers de prestatgeries arreu del país. Sigui com
sigui, un petit tresor que val el
seu pes en or. Primer, perquè recull la peculiar forma de veure i
entendre el món de l’autor, una
mescla de detallisme, paisatgisme, realisme màgic i predilecció
pels plaers de la vida. Segon, perquè esdevé una radiografia molt
interessant del país a les darreries del franquisme, amb una societat en plena efervescència. I tercer, perquè està magníficament

il·lustrat amb fotografies en blanc
i negre de Francesc Català-Roca,
un dels millors fotògrafs que ha
parit mai Catalunya.
La “Guia de Catalunya” també
passa per les nostres contrades.
Viladecans hi apareix un parell
de cops. Pla escrivia que “el curs
baix del Llobregat constitueix el
rebost de Barcelona (...) L’expansió de la ciutat l’ha convertida (la
comarca) en un suburbi industrial, cosa que ha permès d’intensificar els conreus. Les seves condicions agràries són excel·lents:
terrenys d’al·luvió, fèrtils, molt
ben regats per aigües subterrànies i pels dos canals que s’escolen
paral·lelament al riu, un clima
benigne, assolellat i amb un grau
d’humitat molt alt”.
Continuava així: “A la comarca,
hi hem de distingir la vall del
Llobregat i el sistema deltoïdal.
La vall constitueix un vastíssim
fruiterar, importantíssim a Catalunya. S’inicia a ponent del Prat i
puja fins a Martorell; forma el jardí més prodigiós d’arbres fruiters
que el país pot presentar. (...) Si
el visiteu per la primavera, és un
paradís terrenal. (...) Ací hi trobareu les més altes qualitats de
la fruita a Catalunya. (...) En un
mot, la vall del Llobregat constitueix una de les comarques més
admirablement aprofitades i cultivades amb una tenacitat digna
d’ésser subratllada”.
A aquestes lloances, que ens haurien de fer pujar l’autoestima i
revalorar el nostre patrimoni natural i agrícola, afegia: “El delta
del Llobregat és la més gran concentració hortícola del país. (...)
En aquest hort immens, la carxofa hi és un dels cultius més importants. (...) Aquest delta és una

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 74 - Febrer 2014

benedicció,
providencialment
posat a les portes de Barcelona,
i demostra que els qui fundaren
la ciutat, entre el Besòs i el Llobregat, tingueren molt bon cop
d’ull per a l’assentament del nucli habitat”. Tot plegat per concloure: “La seva considerable
importància agrícola l’agermana
amb els tentacles industrials de
Barcelona que es projecten sobre
la comarca, i tot plegat forma un
complex d’un volum absolutament respectable”.
Han passat més de trenta anys
des de la impressió d’aquest llibre. Un temps en què s’ha aprimat massa el terreny agrícola, tot
i que s’han materialitzat avenços
proteccionistes com el Parc Agrari del Baix Llobregat. Per desgràcia massa sovint veiem amenaces
que posen en perill la integritat
de l’espai. L’especulació i la ceguesa davant el diner ràpid són
les principals enemigues. Confiem que entre tots siguem capaços
d’evitar que les paraules de Pla
s’enfonsin en el curs de la història.
Josep Ginjaume

4

Ens acomiadem d’Antonio Calzada,
llibreter de Viladecans

Q

uan la meva amiga Bárbara em va demanar d’escriure un petit article sobre
l’Antonio Calzada no m’hi vaig poder
negar.
L’Antonio, amic i llibreter a la llibreria Els Nou Rals
durant més de 20 anys, ens va deixar el passat mes
de setembre. Feia molt que estava malalt, de fet
sempre havia estat delicat de salut, però com va dir
un gran amic seu, se lo llevó un virus cabrón quan
encara no tocava.
Tot i ser una persona molt discreta l’Antonio ha estat una figura important per al nostre poble a més
de ser un gran lluitador. Va lluitar a primera fila
pels drets dels treballadors; va col·laborar per aconseguir un poble més digne i culte i sobretot, va lluitar contra una malaltia silenciosa i persistent.
De jove havia treballat a la fàbrica de la Roca. Com
a persona inquieta i desitjosa dels drets individuals
i dels treballadors va formar part del cercle actiu
durant la vaga del 1976. Va continuar defensant activament aquests mateixos drets en grups al marge
de partits i sindicats fins a mitjans dels 80, quan la
societat s’havia tranquil·litzat i potser conformat i
la seva salut va empitjorar.
Va ser llavors quan l’Antonio comença a treballar
a la llibreria Els Nou Rals. Aquí va fer, juntament
amb el Jordi Vicente, una tasca molt important:
difondre cultura a Viladecans. Des de darrera del
taulell va recomanar llibres a petits i grans; va encoratjar a llegir a gent que ni s’ho plantejava. Perquè
l’Antonio sabia recomanar (que no vendre) llibres.
No recomanava el que ell considerava un bon llibre
sinó el que creia que li podia agradar al lector. Tenia
la capacitat de veure l’individu i les seves necessitats, no el client.

La seva actitud davant la vida reflectia la seva
gran cultura, tenia una gran capacitat d’aprenentatge i deducció; sabia escoltar i aprendre del que
escoltava; gran lector que es dotà d’un vocabulari
riquíssim. Tots els que hem compartit amb l’Antonio Calzada una tarda en som més rics i ens podem
considerar uns afortunats. També avui, una mica
orfes.
El passat 25 de gener un grup d’amics i familiars
vam fer-li un homenatge com a ell li hagués agradat, amb tambors d’Híjar, bona lectura, música de
cinema, migas fetes per la seva mare i vi. Va ser fantàstic.
Antonio, només hi faltaves tu.....
Mònica Morales Cerezuela

CICLE DE PRIMAVERA ELS DIJOUS D’ÒMNIUM
Conferència

“EL LLEGAT DELS INDIANS. CUBA A CATALUNYA”
Amb Tate Cabré, periodista, fotògrafa i traductora
13 de març de 2014, a les 19.30 hores a la Torre del Baró (Àngel Guimerà, 2)
Viladecans

L’Outlet i el comerç

T

ot just fa set mesos que tinc l’honor de
ser el President de la Xarxa Comercial de
Viladecans, una entitat amb un centenar
de socis del sector del comerç majoritàriament. Durant tot el 2013 el tema estrella ha estat el
mateix Outlet que la multinacional Neinver instal·
larà properament a la nostra ciutat. No fa falta dir
que la posició de la Xarxa és NO EL VOLEM, però
no és un no a l’Outlet, és un NO a més grans superfícies a la nostra ciutat i rodalies. El nostre principi d’existència és la creença en el petit comerç, el
comerç de proximitat, el de tota la vida, el que ha
aixecat aquest país des dels seus inicis.
És per això que des del primer dia hem encapçalat
el grup de treball que juntament amb les associacions de comerciants de la zona i l’Associació de Botiguers de Catalunya hem emprés accions diverses
i hem difós el nostre missatge a tots els alcaldes de
la zona, Consell Comarcal, Diputació, Generalitat i
tots els grups polítics del Parlament de Catalunya.
Hem explicat l’afectació que poden tenir comerços
d’aquest tipus en el comerç de les poblacions properes i sobretot el creixement de grans superfícies
que està patint el Baix Llobregat els últims anys.
Molts partits ens han donat suport, altres un copet
a l’esquena, d’altres no han obert ni la porta, però
el que hem aconseguit és que la nostra queixa no
quedi en va.
Actualment està en procés de licitació un estudi pagat per l’Ajuntament de Viladecans i la Diputació
de Barcelona sobre l’impacte de l’Outlet i l’Ajuntament de Barcelona ja n’ha fet un i està en fase de
conclusions. Del de Barcelona puc dir que el Regidor de Comerç de Barcelona, Raimon Blasi, em va
avançar que l’impacte de l’Outlet seria al voltant
del 2% de la facturació total dels comerç de Barcelona (incloent tots els comerços i centres comercials
de la ciutat).
La pregunta que tenim al cap és si Neinver crearà
aquest Outlet de Luxe de grans marques que diu,
similar al que té a las Rozas de Madrid, o acabarà
sent un Outlet de marques comercials com el que
han acabat fent a Sevilla. Si és la primera opció l’impacte serà menor perquè els preus seran elevats tot

i ser un outlet, jo ho he comprovat en un viatge recent a Madrid on l’he visitat. El de Sevilla, degut a
les baixes vendes ha anat modificant el seu perfil a
un perfil més baix i això ha obert el ventall de clients que hi poden anar.
El que demanem des de Xarxa i que hem fet públic és que l’Ajuntament de Viladecans inverteixi el
mateix que invertirà en ajudar l’outlet: ells tindran
carrers nous, il·luminació nova, parades d’autobús,
pàrquing gratuït... L’eix comercial del centre de
Viladecans actualment no és ni serà el mateix, patim problemes de llum insuficient a l’hivern, que
deriven en problemes de seguretat, els terres dels
carrers peatonals tenen molts desperfectes tot i ser
relativament nous, tot l’eix comercial està rodejat
d’aparcament de pagament. Necessitem que aquestes coses es compleixin per competir amb igualtat
d’oportunitats. No demanem res més que el mateix
que ells tindran, ni un euro més.
Si això no es compleix abans de l’estiu del 2015 el
flux de gent pot canviar i transformar aquesta ciutat
en una ciutat dormitori, rodejada de centres comercials. No volem aquesta transformació, volem un
comerç de qualitat per enfortir el caràcter d’aquest
poble i crear nous eixos comercials per traslladar
aquest comerç de qualitat i proximitat a tots els barris de la ciutat.
Aquest es el nostre propòsit per el 2014 i part del
2015!
Esteve Blanch Barrot

S.O.S. La Escola Mediterrània peligra!

E

l Departament d’Educació de la Generalitat de
Catalunya ha decidido
que en nuestra escuela ya
no hay cabida para los niños, que
es hora de cerrar la entrada de P3,
los más pequeños. Hablan sobre
demografía y recortes presupuestarios, pero las familias nos negamos a aceptar que nos impongan
este cierre encubierto. Nos dicen
que NO se cierra, que en un futuro es posible que sea un instituto,
menudo futuro que tampoco aseguran, pero si no pueden entrar
más niños en P3, que lo llamen
como quieran, ESO ES CERRAR.
Las familias que ya tienen hijos
en la escuela y hermanos por escolarizar, sufren porque no saben
dónde acabarán sus hijos, es posible que en colegios diferentes, ya
que no les dan solución, ni siquiera les aseguran la plaza de los más
pequeños en el colegio que está
puerta con puerta del nuestro.
Les han dicho que hagan la preinscripción y que en septiembre
ya veremos.
Las familias que tienen los hijos
escolarizados, sufren porque saben que en cuanto no dejen entrar
más niños, algunos padres comprensiblemente empezarán a buscar otros colegios, porque no ven
futuro aquí, la despoblación que
eso supone, facilitará el desmantelamiento del colegio, hecho con
el que ya cuenta Ensenyament.
Nos cierran y nos dejan a nuestra
suerte. Es cierto que no tenemos
una escuela de ladrillos, pero eso
no quiere decir que no tengamos
una escuela, lo importante es lo
de dentro, nuestra entidad como
colectivo, los niños, el colectivo
docente y las familias, somos una
escola verda, somos un grupo formado, somos personas y somos

el alma de la escuela, no somos
números demográficos que desmantelar.
Estamos en barracones desde hace
más de seis años, nos trasladaron
y nos pidieron calma, y nosotros
esperamos pacientemente,   nos
prometieron una escuela que nunca llegó, pero eso no nos inquieta,
porque nosotros somos la escuela,
claro que queremos un edificio,
pero eso es secundario, ahora solo
necesitamos un módulo para continuar con nuestra escuela.
Lo más triste es que el Ayuntamiento, aunque no le compete,
se ofrece a pagar a fondo perdido
300.000 €   para instalar nuevos
módulos, y asegurar la continuidad de la escuela, pero la Generalitat le ha dicho que NO.
Pues nosotros decimos que sí, sí
se puede.
Nos negamos a que nos desmantelen, nos negamos a que nos impongan un cierre sin poder hacer
nada al respecto porque nos lo
presentan como un hecho irrefu-

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 74 - Febrer 2014

table, pues no señores, recogeremos firmas, hablaremos con los
medios, moveremos Roma y Santiago si hace falta, pero no nos van
a impedir tener nuestra escuela.
Se ha creado una página en
Facebook, donde exponemos
públicamente nuestra reivindicación:
“Salvem
l’Escola
Mediterrània de Viladecans”
www.salvemescolamediterrania.
org  donde quien pueda solidarizarse o aportar ideas, será bienvenido.
Hemos recibido muchas muestras de apoyo empezando por el
Exmo. Sr. Alcalde, D. Carles Ruiz
Novella y pasando por asociaciones de padres de otros colegios
y asociaciones de vecinos de Viladecans, hoy nos pasa a nosotros,
mañana puede que a tus hijos.
Gracias a todos.

L’Escola
Mediterrània
de
Viladecans dice: ¡Sí se puede!
Padres y madres de la Escola
Mediterrània

7

Amb el català a l’escola no s’hi juga

L

a meva llengua materna és el castellà, i la
meva llengua paterna el català. Domino
totes dues llengües per igual, de manera
que sovint no sóc conscient de quina estic fent servir. M’estimo les meves llengües, perquè
formen part de la meva història personal. Però n’hi
ha una que està en perill, malgrat ser l’originària
del país on visc, del país on sóc, del país on han
nascut els meus fills. El català.
Aquesta setmana hem sumat a la llista de despropòsits contra el català la sentència del TSJC, que
fixa un 25% d’horari lectiu en castellà en aquelles
escoles on una família hagi demandat el sistema
d’immersió lingüística. El sistema educatiu català
havia garantit un pla específic als alumnes de les
famílies demandants, ja que els tribunals els havien
reconegut el dret a rebre l’ensenyament en castellà. 
Un dels pares demandants no en va tenir prou, i
davant dels tribunals diu “això segrega, fa diferent
al meu nen”.
Perdoni, però qui fa diferent al seu nen és vostè. I
què passa amb la resta de famílies? Perquè una família no està disposada a adaptar-se, la resta han
de renegar dels seus drets? Què diria si un alumne
vegetarià en lloc de rebre una dieta especial obligués la resta de nens a renunciar a la carn? O què li
semblaria si per tal que un nen no se sentís diferent
tota la classe hagués d’aprendre l’Alcorà? Faria el
mateix si anés a viure a Alemanya? O a Anglaterra?
No, oi?
Aquí sovint et responen... no és el mateix, perquè
el castellà és llengua oficial. O, Catalunya no és un
estat. Correcte, però el català també és oficial i és
la llengua emprada en la immersió lingüística. Un
model reconegut arreu pels beneficis que comporta,
un model flexible que s’autoregula en funció de les
necessitats sociolingüístiques de cada territori.
A més, quan et diuen que l’exemple d’anar-se a
viure a Alemanya no serveix parteixen d’informa-

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 74 - Febrer 2014

ció errònia, hi ha massa gent que es pensa que parlem català “per donar pel sac”. Sembla molt fort, oi?
Doncs és així.
És esgotador haver de respondre arguments com
“Para qué sirve el catalán si solo se puede hablar
en Catalunya?” Pues para lo mismo que el finés o el
sueco. És la llengua en què s’expressen i viuen milions de persones, la llengua que parlen els habitants
d’aquest racó de món des de fa més de deu segles.
Vull la independència per molts motius, però un
d’ells és deixar de defensar obvietats, deixar de lluitar per defensar la meva llengua, deixar de perdre
energies combatent agressions incomprensibles.
Vull una Catalunya independent on blindarem el
català i seguirem usant el castellà, perquè vull conquerir drets, no rebaixar els que tenim ara.
Bàrbara Lligadas

8

Turista a Jordània,
invasor de la història: Amman (i 2)

E

ls jordans tenen una relació més intima amb
la terra, amb els animals. Al mercat els venen
vius, els conills, les gallines. Els animals, els
camells, els cavalls, encara formen part de la
seva forma de viure. Els animals domèstics no són
un joguina de companyia sinó que formen part central de la seva vida i no estic segur que en conjunt els
animals hi hagin guanyat gaire, ni tan sols els pits de
pollastre que ja neixen filetejats de fàbrica. L’amorosa relació dels països secs amb l’aigua està present
en el nom de la seva capital, Amman, “ciutat de les
aigües”, dita així per una cabalosa font que brolla en
un dels seus turons. De fet, Ptolomeu Filadelf l’havia
batejat Filadèlfia al segle III aC. en homenatge a si
mateix, per variar.
“Jordània rep els refugiats com a germans. Som un
país de refugiats”, deia el guia. El 1948, Amman era
una petita ciutat de poc més de trenta mil habitants,
va créixer amb els palestins foragitats de la seva
terra per fer l’estat d’Israel, i ara amb els egipcis i
sirians, fins arribar a més d’un milió i mig.
Jordània és un territori repoblat per refugiats polítics: dos milions de palestins, un de cada tres jordans. Els jordans voldrien esborrar fronteres, i fer
una gran nació àrab, en part perquè els seus fills
emigren a treballar a països més rics, en part perquè
se senten units per una identitat que fa seus tots
els refugiats, en part perquè els orígens nòmades
els fan molt d’aquí i molt d’allà. Alguna cosa té a
veure la concepció de la família dels àrabs, la seva
connexió central al món, un gran rusc ple d’avis,
germans, cosins, etc., que necessiten reunir-se, relacionar-se i fer pinya. Formen una cultura més comunitària que la nostra que s’individualitza sota el
lema “millor sols que mal acompanyats” que triomfa en tertúlies i cafès.
Diuen que hi ha ciutats caòtiques, molt caòtiques,
i Amman. La ciutat ha estat urbanitzada sobre

Camells al desert. Fotografia: Francesc Gudiol
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 74 - Febrer 2014

19 turons i 8 cercles, una geometria amb poques
rectes i cap perpendicular. Un alt i gran viaducte
creua Amman entre els turons com una autopista
amb xanques. Blocs no gaire alts, la majoria de pedra blanca que es torna arrebossat ocre verdós als
barris pobres, un paisatge auster i igualitari, trencat per l’exhibicionisme dels gratacels libanesos o
dubaitís. La circulació d’Amman és de clàxon fàcil,
sorollosa per definició. La relació amb els escassos
semàfors és inexistent, en verd o en vermell, però
s’estableix un joc pacífic i insospitadament amable
amb els vianants que creuen les calçades al seu aire.
Sota les espectaculars ruïes de l’acròpoli i del temple romà d’Hèrcules s’estén la ciutat vella, el barri
baix. Es pot fer drecera baixant entre habitatges per
escales que no se sap si són particulars o públiques.
Aquesta ambigüitat, els espais privats poc privats,
com en alguns patis d’Andalusia, està present en
l’Amman més popular. Botigues a la planta baixa,
hotels al primer pis i habitatges al segon pis, balconades per prendre el té que semblen particulars
i no ho són, patis interiors convertits en botigues,
amb calces, sostenidors i temptacions preconciliars
amb brodats i transparències que farien trontollar
Fellini i Rouco Valera.
La dona està poc present a l’espai públic. Tot i així
les joves han incorporat la coqueteria al yihab i juguen a combinar dos colors, el del mocador cenyit
al front i el dels cabells, i fan de les celles dues pinzellades negres que ressalten els ulls sota el front nu.
Les noies comencen a copar les taules dels coffee
shop, soles o en grup, per trencar el monopoli dels
homes i donar llargues calades perfumades a les
nargiles, les pipes d’aigua. Vaig tenir la impressió
que no tot és fum.
Elles han iniciat una revolució silenciosa i definitiva.
José Luis Atienza

Vista del Down Town Amman. Fotografia: Francesc
Gudiol

9

Sí a la consulta, sí a la democràcia

V

agi per davant la meva felicitació a la revista Punt de Trobada, que ha esdevingut
el millor mitjà per debatre, a Viladecans,
sobre les diverses opcions de futur per Cataluunya. En els darrers mesos hem llegit en aquestes pàgines virtuals opinions a favor d’una reforma
constitucional (Josep Lligadas, i abans Ignacio Puras), sobre la proposta de “Procés Constituent” (Ramon Cuñé) i a favor de la consulta (Bàrbara Lligadas
i jo mateix). Totes aquestes posicions són igual de
respectables, però permeteu-me aportar, ras i curt,
els motius pels quals crec que la consulta s’ha de fer,
i pel quals votaré que sí.
1. En democràcia, el vot és el valor suprem. No s’hi
val escudar-se en Constitucions ni trabes legals
per frenar la voluntat d’un poble. Els catalans tenim dret a votar, així ho vam demanar un milió i
mig de persones en la manifestació de la Diada de
2012, i érem encara més a la Via Catalana el passat
11 de setembre. Voler impedir la consulta significa
no creure en la democràcia.
2. La llengua catalana torna a estar amenaçada. No
és una exageració. El ministre d’Educació, José Ignacio Wert, va dir que la seva funció era “españolizar a los niños de Catalunya”. La nova llei d’educació i les sentències dels tribunals, demostren que
la pressió contra el català és un fet. Sense oblidar
les agressions al català a les escoles balears, l’eliminació de Canal 9 o l’invent del LAPAO a la Franja.
3. El tema econòmic, sagnant, però no és l’únic important. Cada any, Catalunya aporta 16.000 milions d’euros a la Hisenda espanyola que no tornen.
Qui no s’ho vulgui creure ha d’obrir els ulls davant l’última jugada del Ministre Montoro: no fa
públiques les balances fiscals “perquè el resultat
portaria a males interpretacions”. Això sí, després
d’ofegar les finances de la Generalitat, ve Hisenda i ens presta els diners amb interessos… Quina
presa de pèl!
4. Exigir gestionar els nostres diners vol dir reivindicar tenir fons per fer hospitals, per construir escoles, per no reduir serveis socials, per dotar-nos
d’infraestructures. Ara no podem fer-ho, i cadascun de nosaltres, de Viladecans o d’on siguem, en
patim les conseqüències.
5. Catalunya no és tinguda en compte en el conjunt
d’Espanya; al contrari, en ocasions allò que soni a
català és vist gairebé com a estranger. Per exemple:
- Hauria de ser l’Estat Espanyol el primer en defensar la cultura i la llengua catalana, si és que
creuen que també és una llengua espanyola com
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 74 - Febrer 2014

fa qualsevol estat plurinacional seriós, com Canadà, Suïssa o Bèlgica.
- No es permet que Catalunya participi de cap
institució europea, ni esculli els seus propis diputats al Parlament europeu en les eleccions del
maig, com sí que faran Escòcia, Gal·les o les regions de França.
- I les seleccions esportives? Ens diuen: “No podeu tenir selecció perquè no sou un Estat”.
Doncs la solució és…
6. Després de 36 anys de
Estats europeus
la Constitució de 1978,
sorgits després de
molts catalans estem
l’any 1900
cansats. Jo mateix vaig
Noruega (1905)
Bulgària (1908)
creure que Catalunya
Albània (1912)
podia encaixar en una
Finlàndia (1917)
Espanya plurinacional,
Polònia (1918)
digue-li federal, autonòHongria (1919)
mica o d’una altra forma.
Irlanda (1922)
Però des del poder políIslàndia (1944)
tic espanyol (ni tampoc
Xipre (1960)
intel·lectuals i pensadors)
Malta (1964)
no hi ha el més mínim
Armènia (1991)
interès ni en respectar la
Azerbaijan (1991)
personalitat catalana, ni
Bielorússia (1991)
en reformar l’Estat. Ni
Croàcia (1991)
entenen ni volen entenEslovènia (1991)
dre les nostres peticions:
Estònia (1991)
ni el federalisme del PSC,
Geòrgia (1991)
ni els intents de Jordi PuLetònia (1991)
jol de fer pedagogia per
Lituània (1991)
les espanyes, ni tan sols
Moldàvia (1991)
el modestíssim intent
Ucraïna (1991)
de Sánchez-Camacho. Si
Bòsnia H. (1992)
no els volen escoltar ni
Macedònia (1993)
PSOE ni PP, per què hem
Eslovàquia (1994)
República Txeca (1994)
d’insistir?
Montenegro (2006)
Però al final, si volem la
Escòcia(2014)???
consulta no és per motius
Catalunya(2014)???
simbòlics, econòmics o de
defensa de la llengua. És
molt més senzill que això: qualsevol nació, amb el
pas del temps, només té dues opcions: o es converteix en un Estat Independent o desapareix immersa
en un altre estat hegemònic (i amb ell, desapareixen
la seva llengua i la seva identitat).
Davant d’aquestes dues opcions, jo ho tinc clar: una
consulta democràtica, i una decisió d’independència, respectuosa amb els veïns.
Carles Lozano

10

L’Any Magdalena Modolell

D

’aquí un any, el 7 de
gener de 2015, en farà
cent de la mort, al seu
palau de Viladecans,
que ara coneixem amb el nom
de Torre Modolell i que és la seu
de l’Ajuntament, d’un personatge molt destacable de la nostra
història ciutadana: Magdalena
Modolell.
Era un dona rica, membre de la
burgesia barcelonina, que va reunir per diverses herències familiars un extens patrimoni de terres
i edificis, bona part del qual es
trobava a Viladecans. D’ideologia catòlica conservadora, va afavorir tota mena d’actuacions de
reforçament de l’església, però
alhora, dintre la manera de fer
paternalista pròpia de la burgesia catòlica de l’època, va posar
en marxa diversos serveis per a
la gent de Viladecans. A la seva
mort, es van iniciar batalles considerables pel repartiment de la
seva herència; per sort per a tots,
d’aquestes batalles la ciutat n’ha
sortit afavorida amb un dels símbols més preuats que ara tenim:
el palau i el jardí que ella es va fer
construir per l’arquitecte Josep
Azemar a finals del segle XIX, i
que a partir de 1920 és la seu del
nostre Ajuntament.
La Torre Modolell i el seu jardí estan ara en unes condicions
que desmereixen molt el valor
que haurien de tenir per a tota la
ciutat, de manera que, amb motiu d’aquest centenari, valdria la
pena que l’administració municipal es prengués seriosament la
necessitat de rehabilitar aquests
espais.
Però, evidentment, no n’hi ha
prou amb això. Magdalena Modolell és un personatge que mereix ser destacat com a símbol

ciutadà, més enllà de les consideracions que es puguin fer de
la seva ideologia. I per això, des
del Grup Tres Torres, proposem
declarar un “Any Magdalena
Modolell” i, entre altres iniciatives possibles, n’oferim aquí unes
quantes. Algunes les tirarem endavant el Grup Tres Torres, altres
necessitarien col·laboracions més
àmplies o serien de competència
municipal. En tot cas, aquí estan:

1. Magdalenada popular.

En una data propera al del dia 7
de gener de 2015, i en el marc de
la Festa Major d’Hivern, el Grup
Tres Torres us convida a una
magdalenada popular a la plaça
de la Vila, per a la qual esperem
comptar també amb tota la cohort festiva de Viladecans.

2. El calendari 2015. Ens
proposem d’editar un calendari de l’any 2015, amb fotografies
del personatge i també d’edificis
i llocs significatius relacionats
amb ella. Un calendari que no
podrà faltar en cap casa viladecanenca.
3. Una trobada d’estudi.

Es podrien preparar unes sessions d’un o dos dies per conèixer
millor el Viladecans de l’època de
Magdalena Modolell, amb tot el
seu context social, polític, ideològic i religiós.

4. Un espai públic que
porti el nom de Magdalena Modolell. Magdalena

Modolell no té dedicat cap carrer
ni espai públic a Viladecans. La
Rambla Modolell, que porta el
seu cognom, està dedicada, com
ja es diu a les corresponents plaques, a la família Modolell, no a
ella personalment. El Grup Tres

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 74 - Febrer 2014

Torres proposa que es resolgui
aquesta mancança posant el nom
de “Jardí de Magdalena Modolell” al jardí del seu palau, ara
anomenat “Jardins de Can Modolell”.

5. Una estàtua asseguda
en un banc de la plaça. A

moltes ciutats hi és. Tenir un personatge conegut assegut en un
banc públic és un bon atractiu.
Estaria bé tenir una estàtua de la
Magdalena Modolell asseguda
en el banc de pedra que hi ha just
davant del seu palau, o en un altre banc de la plaça.

7. I finalment, el mausoleu. Magdalena Modolell és

enterrada al cementiri de Viladecans en un mausoleu senzill i que
ara està força abandonat. Estaria
bé que l’Ajuntament, ja que està
allotjat al seu palau, vetllés també per la seva sepultura.
Josep Lligadas Vendrell

11

Dues excel·lents
publicacions

Les catorze
primeres
rajoles

A

Els paradisos fiscals.
La brutícia
sota la catifa.

quí podeu veure les catorze primeres rajoles que aniran a les cases de Viladecans
que ho han demanat, responent a la campanya engegada pel Grup Tres Torres.
Aquests dies les començarem a posar. I ja ho sabeu.
Si voleu posar a la façana de casa vostra el nom corresponent, envieu un correu al Grup Tres Torres i ens
posarem en contacte amb vosaltres. La nostra adreça
és [email protected]
Rosa Piñol

¿Com funcionen els paradisos fiscals? ¿Com
actuen fiscalment les multinacionals? Justícia i Pau acaba de publicar aquest fulletó
que analitza una de les realitats que mostren
el mal funcionament del sistema financer
global actual, així com la manca de regulació
internacional de les finances mundials. L’objectiu del quadern és contribuir a informar i
sensibilitzar l’opinió pública per tal que faci
sentir la seva veu a fi de pressionar en favor
de l’eliminació de tots els paradisos fiscals.
Podeu trobar el fulletó en format virtual a
http://www.justiciaipau.org/images/files/Q41.pdf.

Atrapades
als llimbs.
Dones, migracions i
violència sexual.
Sònia Herrera, periodista, descriu la situació
de les dones africanes i llatinoamericanes
que inicien una migració travessant grans
extensions de terreny i que pateixen tota
mena de vexacions pel camí i a qui, en el
millor dels casos, espera una realitat social i
laboral més que difícil. El podeu aconseguir
gratuïtament al web de Cristianisme i Justícia.
Mercè Solé

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 74 - Febrer 2014

12

la mirada
aguda
secció a càrrec d’Eio Ramon

àguila calçada (Aquila pennata)
Viladecans, Remolar-Filipines 15/12/2013
Estat de conservació a Catalunya, propera a l'amenaça. És una au de
presa de mida mitjana. Pel que fa al plomatge, n'hi ha de dos tipus, el
fosc i el pàl·lid. Fora del període nupcial, sol volar junta freqüentment.
Per contra, a l'època de la hivernada se separen i la viuen en solitari. A
la primavera següent, però, tornaran a retrobar-se en el mateix territori de reproducció de l'any anterior i, segons sembla, les parelles es
formen de per vida.
Font. Wiquipèdia

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 74 - Febrer 2014

13

Recerca històrica

Les apropiacions de terra per part de
la Col·lectivitat Agrícola de la CNT
de Viladecans, 1936-1937

A

Catalunya una de les conseqüències
de l’esclafament del cop d’estat militar
i feixista del 18 de juliol va ser l’inici
d’una revolució social que va repercutir
en molts dels àmbits de la vida pública i privada
dels ciutadans. Un d’aquests àmbits va ser el de la
propietat. En els primers dies i setmanes de la revolució els comitès de partits polítics i sindicats antifeixistes i les mateixes institucions oficials va intervenir la propietat de molts dels seus ciutadans.
En el cas de Viladecans, ERC i la CNT confiscarien
la torre d’en Feliu i Gusiñé i l’escola de les monges
de la Sagrada Família, respectivament, per a seus
socials. El mateix Consell Municipal procediria a
requisar la casa de la Torre-roja, propietat de Mercè Pratmarsó i Soler, per a destinar-la a ús escolar;
també la Mina Modolell, propietat de l’Herència
Modolell i la xarxa de conducció d’aigua potable
que havia instal·lat en Llorenç Roig i Joan Garí, per
a destinar-les al proveïment d’aigua potable per a
la població.
En el cas de la propietat agrícola aquesta també
va estar afectada per l’onada revolucionària i col·
lectivitzadora dels mitjans de producció. Per a la
nostra ciutat, podem tenir una primera aproximació a les terres que van ser col·lectivitzades i els propietaris afectats a partir de les declaracions que la
secció agrària de la CNT va presentar a la Comissió
de Responsabilitats de la Generalitat de Catalunya,
per les quals es declarava el bé requisat i es sol·
licitava que s’adjudiqués de manera definitiva a la
col·lectivitat agrària.1 Mesos després de produir-se
les confiscacions de terres, era una manera de legalitzar la situació. Totes les declaracions que tenim es
realitzen el 28 d’agost de 1937 per la Col·lectivitat
Agrícola de Viladecans, representada per Elies Miravet i Rochera, excepte tres que es fan el 29 de juny
de 1937, de les quals una la fa el Sindicat de la Indústria d’Edificació, Fusta i Decoració de la CNT1 “Documentación relativa a incautaciones realizadas a
la comarcal del Bajo Llobregat. Sant Vicenç dels Horts Viladecans, 1936”, Sig PS, Barcelona, Generalitat, 1752,
2. Font: http://pares.mcu.es/Pares.
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 74 - Febrer 2014

AIT de Viladecans, representat per Martí Aragonés,
en qualitat de secretari del sindicat, i les dues següents pel Sindicat de la Indústria de l’Alimentació
– Secció Agrícola de Viladecans, de la CNT-AIT, en
el qual s’integrava la Col·lectivitat Agrícola, representat per Josep Domènech, també en qualitat de
secretari. Segons aquestes declaracions totes les terres requisades estaven destinades “al servicio de la
referida Colectividad y para el mantenimiento de
las familias que la componen”.
En total són 58 propietaris afectats i un total de
881 mujades i 4 mundines confiscades. Respecte a
l’amillarament de 1931 correspon només el 9 % dels
propietaris agrícoles de Viladecans i el 23,9 % de
tota la terra conreada (3.677 mujades i 12 mundines i 650 propietaris).2 Dels propietaris afectats per
les apropiacions, la majoria corresponen a veïns de
Viladecans (26 propietaris, 44 %), seguit dels veïns
de Barcelona (13 propietaris, 22,4 %), essent la resta
veïns dels pobles dels voltants. De vuit propietaris
no coneixem el seu lloc de veïnatge, si bé de dos
d’ells poden sospitar que són, també, de Barcelona.
La gran majoria de les terres confiscades pertanyen
a propietaris barcelonins, percentatge que s’incrementa fins al 64,6 % si s’inclouen les terres de Mercedes i Fernando García Massó (?). Aquests propietaris són desconeguts per nosaltres i no consten en
l’amillarament de 1931, la qual cosa ens fa pensar
en una errada, voluntària o no, en les declaracions
de la Col·lectivitat. Entre els propietaris barcelonins
mes afectats cal destacar Mercè Pratmarsó, Jaume
Puigarnau, Montserrat de Casanovas i Mercè Regull. Les terres requisades a propietaris locals són
només el 22 % del total, a destacar les propietats de
Josep Bosch i Bonet, Roc Monmany i Pascual, Josep
Carreras i Reguan i Joan Font.
2 Vegeu la comunicació de Luengo Carrasco, Manuel.
“L’estructura de la propietat agrària en el Viladecans
de la dècada de 1930”, comunicació presentada a la 5a
Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis de l’Eramprunyà.
La pagesia ahir i avui a l’Eramprunyà, 17 de novembre de
2012, Sant Climent de Llobregat, edició digital de +1000.
Històries de Sant Climent, pàg. 76-86.

14

Segons les declaracions del Sindicat, l’ingrés de terres en la Col·lectivitat Agrícola es produeixen per
diverses vies: lliurament de terres de manera voluntària per part del propietari o arrendatari atès
que el primer disposa d’altres terres que es reserva
per al seu manteniment i el dels seus familiars o bé
disposa d’altres mitjans per guanyar-se la vida; i,
en el cas dels arrendataris perquè passen a formar
part de la Col·lectivitat; embargament de terres perquè aquestes estan “abandonades” i la propietat
disposa de més terres o altres formes de viure; per
l’absència dels propietaris o el desconeixement del
seu lloc de residència; terres que es requisen directament a propietaris barcelonins perquè se suposen
“abandonades” i, finalment, també, es confisquen
aquelles terres els propietaris de les quals han fugit
o desaparegut en els primers dies de la revolució
(casos de Montserrat de Casanovas, Josep Feliu i
Gusiñé, Fernando García, Salvador Lluch, Francesc
Novell, Lluís Puigjaner o els Germans Gabrielistes).
Malgrat la justificació de l’abandonament de les
terres el caire ideològic i social de les confiscacions
queda al descobert quan en moltes de les declaracions es fa constar que el propietari de les terres era
un “individuo de cuidado” (Francesc Font), era de
“derechas” (Josep Bosch i Bonet, Joan Domènech o
Joan Pugés i Masellach), era un “individuo de ideas
poco favorable al Regimen actual” (Isidre Solina i
Canals), vivia en l’opulència i es considerava “uno
de los mas ricos de la ciudad” (Josep Deu i Castells).
També es requisen terres els propietaris de les quals
tenen botiga o comerços a la població, perquè la
Col·lectivitat entén que ja poden viure dels establiments comercials, i per tant no necessiten les terres,
casos com Eulàlia Domènech, Joan Mateu i Gorgas
o Jaume Pugés i Masellach, que a més a més és el secretari municipal; a banda que en altres coincideix
que a més de botiguers són, també, d’ideologia dretana, com són el casos de Roc Monmany i Pascual o
Josep Miernau.
A més de les terres, la Col·lectivitat Agrícola, dirigida per la CNT, en els primers dies de la revolució va
confiscar un solar i dues cases per a ús de la mateixa
Col·lectivitat. A Bernat Miernau, “(...) desaparecido
también en los primeros dias del movimiento” i
considerat com “(...) el jefe de totes les forces reacci-

Imatge comercial del propietari Roc Monmany en la dècada republicana. AMVA, Junta Local de Recuperació
Agrària.

onàries i el que havia dirigit les persecucions durant
el bieni negre”,3 se li va requisar un solar cobert del
carrer núm. 16 (carrer de Pi i Margall) 4 per a dipòsit
d’estris, materials i ferramenta de la Col·lectivitat,
així com també una casa al carrer núm. 1 (avinguda del 14 d’abril), núm. 28 per a ús de quadres de
cavalleries i garatge de carros per a la Col·lectivitat.
A la comunitat dels Germans de Sant Gabriel se’ls
confisca la casa del carrer núm. 1, 3 (mas de la Parellada) per a magatzem i oficines del sindicat, “(...)
propiedad de los frailes desaparecidos cuando se
inició el movimiento, la que fue incendiada”; es fa
constar que la Col·lectivitat s’ha gastat 22.000 ptes.
en concepte de reconstrucció de la casa. També es
fa constar que a la casa es van trobar armes i municions. Honestament, no creien versemblant que els
frares de Sant Gabriel disposessin d’armes i municions, a no ser que fossin escopetes de caça.
D’aquesta anàlisi podríem derivar la conclusió que
la col·lectivització de les terres no va ser tan profunda ni extensa com en un principi podria semblar
tenint en compte la situació revolucionària, si bé sí
que va tenir un caire ideològic evident dins del context de revolució i lluita de classes que va provocar
la insurrecció militar.
3 Bernat Miernau, d’Acció Popular Catalana –partit de
dretes català lligat a la CEDA, extrema dreta espanyola–
va ser alcalde de Viladecans entre el 20 de maig de 1935 i
el 18 de febrer de 1936, nomenat pel Governador General
Interí de Catalunya, en subtitució del govern de la Generalitat, empresonat pels fets d’octubre de 1934.
4 A partir del setembre de 1936, seguint la lògica de la
revolució transformadora de la societat, tots els carrers
de la ciutat es van numerar.

Relació de terres apropiades per la
Col·lectivitat Agrícola de la CNT de Viladecans, 1936-1937
Terres apropiades 1
7 mujades i 12 mundines
5 mujades
3 mujades

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 74 - Febrer 2014

Propietari dels bens 2
Josep Almirall (Viladecans)
Maria Almirall (Viladecans)
Josepa Amat (Barcelona)

15

Terres apropiades 1
Propietari dels bens 2
1 mujada
Josep Andreu (Sant Boi de Llobregat)
30 mujades
Josep Bosch i [Bonet] (Viladecans)
2 mujades i 4 mundines
Margarida Busquets (Viladecans ?)
4 mujades i 8 mundines
Maria Cabré i Vehils (Barcelona)
4 mujades
Germans Campreciós i Vilaplana (Cornellà de Ll.)
22 mujades i 8 mundines
Josep Carreras i [Reguan] (Viladecans)
48 mujades
Montserrat de Casanovas i Fernández de Landa (Barcelona)
2 mujades
Tomàs Casas i [Carbó] (El Prat de Ll.)
8 mundines
Mercè Clavé (Viladecans)
3 mujades
Antoni Déu i [Cabanas] (Barcelona)
2 mujades
Josep Deu i [Castells] (Molins de Rei)
2 mujades
Carolina Domènech i [Condeminas] (Viladecans)
1 mujada i 8 mundines
Eulàlia Domènech (Viladecans)
4 mujades i 12 mundines
Joan Domènech (Viladecans)
1 mujada i 8 mundines
Juan Duran
9 mujades
Mariano Escote
1 mujada
Baldiri Faura i [Tetas] (Viladecans)
8 mujades i 8 mundines a Can Sucre
Josep Feliu i Gusiñé (Barcelona)
2 mujades
Alfonso Hernández
7 mujades i 4 mundines
Francesc Font (Viladecans)
22 mujades
Joan Font (Viladecans)
10 mujades i 12 mundines
Josep Formosa i [Vila] (Viladecans)
3 mujades
Rafael Forns [Romans] (Madrid)
18 mujades
Antoni Fortuny
45 mujades
Mercedes García Massó
258 mujades
Fernando García Massó
1 mujada
Josep Gusi (Viladecans)
4 mujades
Salvador Lluch (Gavà)
6 mujades i 8 mundines
Joaquim Mariages i [Basolas] (Viladecans)
8 mujades i 8 mundines
Antoni Mas i [Bosch] (Viladecans)
7 mujades en la carretera de la Vila
Joan Mateu i [Gorgas] (Viladecans)
8 mundines
Antoni Mestres
6 mujades en la carretera de la Vila
Josep Miernau (Viladecans)
5 mujades
Josep Monmany (Sant Climent de Ll.)
24 mujades
Roc Monmany i [Pascual] (Viladecans)
17 mujades i 8 mundines
Lluis Montserrat
20 mujades
Mercè Montserrat Regull (Barcelona)
16 mujades a les Marines
Francesc Novell i Mestres (El Prat de Ll.)
5 mujades
Joan Parés (Viladecans)
3 mujades
Teresa Pau i Baulida (Barcelona)
2 mujades
Teresa Pau i Baulida (Barcelona)
82 mujades
Mercè Pratmarsó i Soler (Barcelona)
1 mujada i 4 mundines
Joan Presas (Viladecans)
3 mujades als Feixaxos, muntanya i Ràfoles
Jaume Pugés i Masellach (Viladecans)
1 mujada
Joan Pugés i Masellach (Viladecans)
65 mujades i 8 mundines a Cal Palme
Jaume Puigarnau i Prats (Barcelona)
10 mujades i 8 mundines
Lluís Puigjaner i Vidal (Barcelona)
2 mujades
Joan Raurich i [Busquets] (Viladecans)
8 mujades
Ramon Riba i Ribot [Sant Feliu de Llobregat]
3 mujades i 8 mundines
Martín Roca i Soler (Gavà)
1 mujada i 12 mundines
Isidre Solina i [Canals] (Viladecans)
2 mujades
Francesc Taixonera i [Juanich] (Barcelona)
8 mujades
Dolors Targa i Vilanova (Barcelona)
6 mujades i 8 mundines
Ramon Taixonera i [Juanich] (Barcelona)
5 mujades
Rossend Vendrell i [Faura] (Sant Climent de Ll.)
11 mujades – Hort La Parellada
Germans de Sant Gabriel (Viladecans)
Total: 881 mujades i 4 mundines i 58 propietaris afectats

5 1 mujada són 4.896,5 m2, fraccionats en 12 mundines (408,04 m2).
6 Entre claudàtors el possible segon cognom, atès que en la documentació en molts d’ells només consta el primer.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 74 - Febrer 2014

16

Històries viladecanenques
secció a càrrec d’Andreu Comellas

E

Ramón de Zabalo Zubiaurre,
defensa dels fins (i 2)

n Ramón de Zabalo Zubiaurre, malalt i fet pols,
tornà a Barcelona per començar una nova vida i
per trobar-li el sentit. El moment
era de definitiu capgirament bèl·
lic a Europa. Els aliats avançaven
vers Berlín i més d’un somniava
que vinguessin a fer una petita
incursió a la península entrant
per banda i banda dels Pirineus.
Futbolísticament, a Espanya, en
Cèsar començava a destacar com
a golejador, els equips de Madrid
afluixaven i feien figa mentre el
Barcelona apretava. El nombre
de socis feia rècord al voltant
dels 20.000, i en Samitier tornava a seure a la banqueta, ara com
a entrenador. En Zabalo trucà a
la porta del Club. Tot i les desventures viscudes, el contracte
continuava vigent. Fou inscrit
pel que quedava de la Lliga del
1944-1945. Només jugà un partit, contra el Múrcia. En tingué
prou. Reconeixent el seu deteriorat estat físic i la impossibilitat
de recuperar-se, anuncià la seva
retirada. D’alguna manera, amb
aquell partit, la darrera paraula
havia estat la seva i no la dels
nazis. Feia poques setmanes que
havia acabat la II Guerra Mundial i, com a anglès que era, també
l’havia guanyada. Com a espanyol, però, començava un cert
exili interior, perquè els nostres
feixistes acabaren salvant-se de
ser abatuts pels aliats.
El Barça guanyà per segona vegada la Lliga. Curiosament, en
Zabalo esdevingué l’únic jugador present a la banqueta –sense jugar– en el darrer partit de
cada una de les dues celebraci-

ons. En la primera ocasió, la de
l’any 1929, encara no havia pogut
debutar, i en la segona, de l’any
1945, ja havia decidit retirar-se.
Posat a començar la nova vida i
respondre a la necessitat de pertànyer a algun lloc, en Ramón
de Zabalo Zubiaurre trià Viladecans. S’instal·là al darrer carrer del barri de Sales, el de Pere
III, el més allunyat del centre del
poble de tots els carrers d’aquell
Viladecans dels anys quaranta i
cinquanta.
De segur que no fou una especial atracció per la vila la que ens
el portà a Viladecans, que era
un gairebé no res de poble l’any
1945, sinó el deixar d’estar sempre rodejat de gent i el fet que
el capdavall del barri de Sales
podria ser un bon lloc per tirar
endavant el projecte pensat per
guanyar-se la vida. Amb aquesta
finalitat nasqué la fàbrica de lleixiu. Aquesta petita fàbrica, que
arribà a donar feina a una dotzena de persones en els anys seixanta, fou la que centrà la resta
del seu viure i la que assegurà el
manteniment propi i el de la familia que després tingué.
Del futbol, en Ramón de Zabalo Zubiaurre quasi no en volgué
saber res més. Tan sols es tornà
a posar els pantalons curts i la
camiseta, passats els 37 anys, per
jugar algun partit de Festa Major
de Viladecans deixant ben palesa
la voluntat d’integrar-se en la comunitat d’acollida, i prou.
El món del futbol encara tingué
present Zabalo durant alguns
anys més. Deuria ser pel voltant
de 1954 que en Kubala, ja triom-

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 74 - Febrer 2014

fador, el volgué conèixer –n’havia sentit parlar molt, d’ell. Es
féu acompanyar de tota una colla
d’antics companys de l’equip. En
arribar a la bodega de Ca la Trini
que hi havia al carrer de Bertran
i Musitu cantonada Rafael de Casanova, van parar per preguntar
on era la casa d’en Zabalo. La
gent els acompanyà a peu, i en
arribar-hi els acompanyava tot
el barri. A més de la fama com a
jugador, en Kubala volia conèixer a qui, com ell, sabia d’exilis
i de camps de concentració, i de
qui tan bé es parlava al vestidor
blaugrana com a persona.
A partir de trobar la pau d’esperit
a Viladecans, trobà també l’amor
de la seva vida en la persona de la
Pepita Toscas Jofre, una noia preciosa d’una dotzena d’anys més
jove que ell –segons el dir de ma
mare–, de la família que regentava el bar de la Punyalada, a mig
camí entre Viladecans i Gavà. Es
casaren i tingueren dos fills, noi
i noia, en José María i la Justa.
Amb en José María vaig coincidir
durant els anys d’infantesa als
“Hermanos”, i amb la Justa fou
ma germana Rosa la que hi coincidí, a les Monges. Tot sigui dit,
en José María, bellugadís com
pocs –segurament com son pare–
de petit mai no jugava a futbol,
sinó a qualsevol trapelleria. S’hi
posà a l’adolescència i acabà jugant unes quantes temporades
amb el primer equip de futbol
del Viladecans. M’agradava com
ho feia. De la Justa només puc dir
que d’aparent capteniment tibat
–segurament com sa mare–, tant
de petita com de gran ha estat
una noia de molt bon veure.
17

En Zabalo tingué encara una
darrera oportunitat de continuar
vinculat al món del futbol. A començaments dels anys seixanta,
Martí Ventolrà, un d’aquells exiliats que es quedà a Mèxic durant
la gira de l’any 1937, vingué expressament per oferir-li entrenar
un equip d’allà, tal era l’estima
que va acumular humanament
i professionalment. Però rebutjà
l’oferta amb l’excusa que ja havia passat prou peripècies amb el
futbol i que ja estava arrelant. La
seva filla Justa m’explicà com va
amagar la proposta de l’amic a la
seva esposa, i m’assegurà que si
la Pepita ho hagués arribat a saber, hauria votat per marxar tots
plegats perquè sabia com li agradava el futbol malgrat haver-hi
renunciat totalment.
L’única imatge real que tinc d’ell
és la d’un home vestit amb una
granota blava de fer feina, anant
en bicicleta pel carrer Carretera del Prat a comprar qualsevol
cosa, mentre jo anava cap els
camps de prop la via del tren,
amb la meva. No puc evitar de
pensar com de dur li deuria resultar viure l’Espanya dels anys
cinquanta i seixanta, a una persona nascuda benestant a Anglaterra i famós cosmopolita de
jove. Com de costós li deuria ser
també, resignar-se a viure en un
règim polític que, a més a més
d’enviar-lo a penar al Sàhara, les
hi havia fet passar tan putes.
Durant els anys seixanta, de tant
en tant, encara es podia llegir algun article rememorant el nostre
heroi i l’admonitòria “Batalla de
Florència” al Mundo Deportivo o a
aquell altre diari esportiu imprès
en tinta de color sèpia anomenat
Dicen. També encara em sembla
sentir-lo citar amb reconeixement i admiració en alguna que
altra anada a cal barber, quan
els parroquians discutien abrandadament sobre si l’Olivella, en
Gràcia o en Gensana havien fet

pífia i a Ramallets li havia tocat
empassar-se un gol.
De mica en mica en Zabalo passà a l’oblit dels mitjans de comunicació. Els Sagarra, Kubala,
Suárez, Garay, Pereda, Reixach,
etc. esdevingueren els nous herois de l’imaginari culé que la
tele escampà, diumenge rere diumenge. Fins que un dia de 1966
un periodista del Dicen, que per
omplir fulls vingué a Viladecans
a entrevistar-lo, s’assabentà que
en Zabalo no havia estat mai al
Camp Nou. Ja havien passat vuit
anys després de ser inaugurat i
només estava 15 kilòmetres lluny.
Això el convertí novament en
notícia. Tal era la desvinculació
amb el Club que, efectivament,
després d’aquell darrer partit de
la Lliga de l’any 1945 ni havia
tornat a Les Corts ni havia estat
al Camp Nou. Assabentat el president Enric Llaudet, en Zabalo
fou convidat de manera especial
a la llotja per presenciar un partit,
visitar l’estadi i tornar a saludar
vells amics.
Aquesta fou la penúltima aparició d’en Zabalo a la premsa (recordo haver-la llegit indrèdul
però exactament així a El Correo
Catalán). La darrera fou el 3 de
gener del 1967. Havia mort el dia
de Cap d’Any, i tenia 56 anys.
Fou enterrat l’endemà. Al sepeli,
a Viladecans, a més a més de molt
veïnat, hi foren presents el president Llaudet, alguns dels jugadors del Barça de llavors i molts
altres exjugadors i companys
com en Samitier, Ramallets, Escolà, Arnau, Mas, Balmanya... per
dir-li adéu no sols al més fi dels
defenses que ha tingut el Barça,
sinó per fer-li reconeixement a
un senyor que també s’havia fet
estimar apartat dels focus dadors
de fama. La Justa, que és qui em
donà força de la informació aquí
servida, per acabar-me d’explicar com era son pare, m’explicà
aquesta darrera anècdota:

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 74 - Febrer 2014

Ramon Zabalo (amb bigoti) i Ramon
Masgrau. Any 1947

El President Pujol (per no sé quina raó), no fa gaires anys, havia
vingut a Viladecans. Ella, presentant-se, se li apropà per demanar-li algun tipus d’ampara
davant l’expropiació de ca seva
a què l’estava sotmetent l’Ajuntament per fer l’Avinguda Segle
XXI. El Molt Honorable li digué
que ho sentia molt però que ell
no podia fer-hi res, i continuà el
seu camí. Però unes passes més
enllà es girà sobtadament, i fentse espai amb els braços, en veu
alta, aclucant els ulls i decantant
el cap, li demanà a la Justa: “Ha
dit que es deia Zabalo vostè...?
Quin Zabalo va ser el seu pare?
El que va ser futbolista?” La Justa li contestà que sí. El President,
aleshores, apropant-se cap a ella
i arribant allà on era li digué:
“Doncs sàpiga que el meu pare
em va dir, tornant del camp de
concentració de França, que allà
havia conegut a la persona més
bona del món, i que era el futbolista del Barça que es deia Ramón
Zabalo.”

18

conèixer
viladecans
secció a càrrec del Grup Tres Torres

La Torre Roja: un possible origen àrab?

U

n dels temes controvertits en la nostra
petita comunitat d’historiadors, arqueòlegs i estudiosos de la zona del delta
del Llobregat és la possible localització
d’una torre altmedieval que els documents més
antics denominen «Almafar», i que alguns creiem
que podria ser l’antecedent de l’actual Torre Roja
de Viladecans.
En aquestes discussions, probablement, qui en podrà dir l’última paraula serà l’arqueologia, ja que
els coneixements materials que se n’extreuen són
bastant incontrovertibles, en estar basats en restes
sòlides, físiques i realitats tangibles. Lamentablement, mai no s’ha efectuat una prospecció arqueològica moderna a l’espai que ara ocupa la Torre
Roja, per la qual cosa, totes les hipòtesis que es
poden fer sobre el seu origen s’han de basar en la
interpretació dels textos de l’època que ens han arribat fins ara. Una interpretació, no cal dir-ho, subjecta a discussió.
Tot i aquestes salvetats, l’examen atent de la documentació aporta pistes que creiem força concloents,
i que van ser presentades a la VI Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà, que va
tenir lloc a Sant Boi el passat 16 de novembre.
La documentació que hem examinat procedeix del
Cartulari de Sant Cugat, un llibre del segle XIII on
els monjos copiaven documents més antics.
A través d’aquests documents, sabem que, a l’antiga parròquia de Sant Climent (que abastava aleshores els actuals termes de Sant Climent de Llobregat
i Viladecans) s’hi localitza el topònim Almafar, que
en àrab actual vol dir «refugi» o «aixopluc». A Almafar, al segle X, hi havia una torre, lloc per tant de
refugi i defensa en cas de perill. Per aquest motiu,
l’indret se’l denominava també, de vegades, la Torre, o la Torreta.
El 28 de gener de 1058, Bardina, fill d’Eci, feia testament i deixava al monestir de Sant Cugat un mas
a Sales i una parellada prop de la torre d’Almafar.
I donava al seu fil Mir Bardina un mas a Sant Climent i un gran domini personal (en català antic,
«alou») situat a «la torreta», amb la condició que
a la seva mort el cedís a Sant Cugat. Dos anys després, el germà de Bardina, de nom Geribert, donava
tot aquest domini del pare, Eci, a Sant Cugat, excepte una heretat a Sales. L’abat ho rebia en un acte que
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 74 - Febrer 2014

La Torre Roja en l’actualitat.

va tenir lloc a Almafar. Doncs bé, en compliment
del testament de Bardina, el seu fill Mir, l’any 1092,
va signar una acta de donació a Sant Cugat de tot el
domini que havia estat dels seus pares. La mateixa
disposició repetia al seu testament, de l’any 1110.
La delimitació precisa d’aquest alou (situat a «la
torreta») la trobem uns quants anys després, el 1138,
quan l’abat de Sant Cugat va donar a Ramon de Feixa «tot l’alou que havia estat de Bardina». Doncs
bé, en aquesta donació es detalla que aquest gran
domini afrontava, «a orient, amb l’alou de Sant
Cugat, a occident, amb la riera de Sant Climent i,
a cerç, amb l’alou de Sant Climent». Hem d’entendre el significat de domini com el d’un petit territori
que era propietat particular d’una persona, dins del
qual hi havia masies, propietats d’altra gent, pagesos, etc, que pagaven cada any una sèrie de prestacions al senyor, a mode de lloguer. En l’època medieval, aquests dominis rebien també la denominació
de «quadres» o termes jurisdiccionals.
En tot cas, el domini o jurisdicció d’en Bardina queda delimitat i ocupa un espai geogràfic amb alguns
elements coneguts actualment, com ara la riera de
Sant Climent. D’altra banda, la relació documental
que hem anat esmentant entre Almafar i Sales ens
porta a pensar que l’«alou de Sant Cugat» esmentat el 1138 com a terme oriental del que rep Ramon
de Feixa eren els masos de Sales que Bardina i Geribert havien donat feia dècades a Sant Cugat. Per
tant, l’espai d’aquest «alou», «quadra» o jurisdicció
medieval estava situat entre Sales i la riera de Sant
Climent. És a dir, on amb el temps s’hi emplaçaria la «quadra Burgesa», denominada així a causa
19

del cognom d’una família de
madament l’actual carretera
posseïdors, els Burgés, que la
C-245.
tingueren durant un parell de
Resulta molt versemblant,
segles.
doncs, pensar que Almafar
Tornant, però, al 1058, ens
termenava a ponent amb la ripreguntem qui eren Bardina
era de Sant Climent, a llevant
i Geribert, que hem vist que
amb Sales, al sud amb l’estraeren dos germans amb propida, i al nord amb propietats
etats a Sales i Almafar. Doncs
de l’església de Sant Climent.
bé, ambdós eren els fills
És a dir, que Almafar estava
d’Eci, segons ells mateixos
situat ni més ni menys que on
indiquen als documents de
ara hi ha la Torre Roja.
1059 i 1060. I qui era aquest
Per acabar de reblar el clau,
Eci, pare de Bardina i Gerinomés indicar que Recosind
bert? Resulta molt temptador
era fill de Lobelo. I Lobelo,
relacionar-lo amb un Aici [la
l’any 970 va cedir al monesgrafia vacil·la entre «Ecio» El primer esment conegut del topònim “Alma- tir de Sant Cugat un «alou»,
i «Aicio»] que apareix a la far”. La part requadrada en vermell diu: “in o domini o jurisdicció, situat
documentació com probable locum quod dicunt Almafari” (“el lloc que de- geogràficament entre el camí
parent de Recosind (li fa de nominen Almafar”). Correspon al foli 260r del de Sant Climent al nord (és
Cartulari de Sant Cugat. És de l’any 978.
marmessor l’any 1002).
a dir, el camí ral antic, que
Recosind havia heretat tot de
anava de Sant Boi a Sant Clicases i propietats a Almafar, inclosa la torre. L’he- ment), el Montbaig a l’est, una altra via important
retat, per cert, incloïa terres a Sales. Recosind, al al sud, i un torrent amb aigua corrent a l’oest. Ni
testament, fa hereu de la torre d’Almafar a Igilane més ni menys que les mateixes confrontacions in–un dels seus marmessors– i no resulta agosarat su- dicades per al domini de Bardina, probable besnét
posar que, mort Igilane, l’alou passés tot sencer a de Lobelo.
Aici o Eci –també marmessor de Recosind–. Nor- Així, aquesta fortificació militar, el passat de la qual
malment, en aquesta època, els marmessors acostu- amb anterioritat al segle XIII s’ignora, tindria el seu
maven a ser parents del difunt, i solien tenir drets origen en la torre d’Almafar esmentada l’any 1002,
sobre l’herència.
i en el gran alou que havia estat, successivament, de
D’altra banda, diversos documents indiquen que Lobelo, Recosind, els germans Igilane i Eci, Bardiles heretats d’Almafar limitaven a migdia amb l’es- na, i Mir Bardina, una línia de successió ininterromtrada, una via de comunicació important, que era la puda des de mitjan segle X a principis del segle XII.
que unia Castelldefels, Gavà, Viladecans i Sant Boi Continuarem parlant del tema en el proper número
i que en aquesta zona particular resseguia aproxi- del Punt de Trobada.
Josep Campmany

Mamut viladecanenc busca batukaires
A mi m’agrada el soroll i m’ha encantat fer les meves
cercaviles envoltat de timbals de tota mena. Per això
m’agradaria molt que la gent de la meva Colla em muntés un grupet per fer batukades. Vols formar-ne part? Si
és així, posa’t en contacte amb la meva colla escrivint a
[email protected] o amb mi mateix. Ells t’explicaran què cal fer: n’hi ha prou amb ser veí o veïna de Viladecans, de qualsevol edat, i amb tenir ganes de gresca.
Gràcies. Compto amb tu. Rep una abraçada del teu

Mamut (encara sense nom)

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 74 - Febrer 2014

20

la memòria en imatges

secció a càrrec de Jaume Muns

El Torrent Ballester,
del 1977 al 2014
La fisonomia de Viladecans va començar a canviar als inicis de la democràcia. El gran descampat
que hi havia al mig de la ciutat, conegut com a
Torrent Ballester, començava a transformar-se
per convertir-se, poc a poc, en l’eix vertebrador
que és en l’actualitat. La urbanització de la zona
amb pisos, equipaments i un gran parc central
constitueix avui dia el punt neuràlgic de la nostra
ciutat.
Trenta-set anys separen les imatges del Torrent
Ballester de l’any 1977 i l’actual del 2014.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 74 - Febrer 2014

21